Mentre aquí t’espero i la nit s’encén lentament

observo el paisatge que m’envolta.

Entre blocs enormes de ciment,

cel fosc presideix la ciutat morta.

Però allà, ben lluny dels meus ulls,

veig descansar la mar en calma.

Les hores passen i en silenci mut,

el cel esdevé collage de l’ànima.

Sí, és allà on els colors

descansen sobre la serena platja.

Tons rosencs, violetes, molt lluents,

desperten la ciutat que en pau descansa.

No obstant, colors no omplen sentiments

que hom espera submergit en el paisatge.

La nit ha estat envaïda pel nou dia

i encara t’espero enmig d’aquest miratge.